Lana del Rey - Born to die (2012)

Ara que sembla que ja ha passat una mica l'eufòria del cicló Lana del Rei i el seu neomarketing, i d'una actuació al Sónar que ha rebut molt bones critiques, crec que em toca dir la meva, i encara que vaig ser molt reticent a fer-li cas en un primer moment, després de llegir comentaris de tot tipus, i de donar-li una segona oportunitat, reconec que una de dues, o que el muntatge a quallat en el meu subconscient, o que encara mantinc la meva objectivitat i he vist el bon saber fer d'aquesta senyoreta, i que si només ens fixem en la seva música trobem un bon equilibri entre la tradició vocal inspirada en algunes veus dels 60's, els corrents actuals del pop, la música electrònica i els arranjaments orquestrals, l'única cosa que trobo que no encaixa dins d'aquest so, és el seu intent d'incloure el hip-hop en la proposta. Estarem atents a com evolucionarà la seva proposta, doncs ja s'ha fet un lloc en aquest món, pesi a qui li pesi.

Ahora que parece que ya ha pasado un poco la euforia del ciclón Lana del Rey y su neomarketing, y de una actuación en el Sonar que ha recibido muy buenas criticas, creo que me toca decir la mía, y aunque fui muy reticente a hacerle caso en un primer momento, después de leer comentarios de todo tipo, y de darle una segunda oportunidad, reconozco que una de dos, o que el montaje a cuajado en mi subconsciente, o que aún mantengo mi objetividad y he visto el buen saber hacer de esta señorita, y que si sólo nos fijamos en su música, encontramos un buen equilibrio entre la tradición vocal inspirada en algunas voces de los 60's, las corrientes actuales del pop, la música electrónica y los arreglos orquestales, lo único que encuentro que no encaja dentro de este sonido, es su intento de incluir el hip-hop en la propuesta. Estaremos atentos a cómo evolucionará su propuesta, pues ya se ha hecho un hueco en este mundillo, pese a quien le pese.

Hot Chip - In Our Heads (2012)

Encara que la seva música sempre m'ha sonat un pèl comercial, reconec que tenen la seva qualitat, per a mi són com els Pet Shop Boys actuals, i reconec que en el seu moment els PSB no eren de la meva devoció, però la meva tolerància musical ha guanyat amb el temps i ara tinc la sort d'apreciar el poder dels Hot Chip, que ja porten amb aquest cinc treballs de gran alçada, on la seva música reflecteix que no només mengen del pop electrònic dels 80 's. I les seves aspiracions són molt més altes, encara que sembla que el món encara no estigui preparat per assimilar la seva música, ells s'ho perden.

Aunque su música siempre me ha sonado un pelo comercial, reconozco que tienen su calidad, para mí son como los Pet Shop Boys actuales, y reconozco que en su momento los PSB no eran de mi devoción, pero mi tolerancia musical ha ganado con el tiempo y ahora tengo la suerte de apreciar el poder de los Hot Chip, que ya llevan con este cinco trabajos de gran altura, donde su música refleja que no sólo comen del pop electrónico de los 80's. Y sus aspiraciones son mucho más altas, aunque parece que el mundo aún no esté preparado para asimilar su música, ellos se lo pierden.

Hidrogenesse - Un dígito binario dudoso. Concierto para Alan Turing (2012)

Originals com sempre, aquests catalans són ments inquietes immersos en el seu món particular, en aquest disc han volgut fer un homenatge en el centenari de la seva mort, al matemàtic i científic Alan Turing, precursor de la intel · ligència artificial, fidels a la seva electrònica bàsica han fet un disc de 8 temes a manera de biografia de certs moments de la cruel vida que va tenir el personatge d'aquesta història, amb un estil totalment retro-techno, com si es tractés d'una combinació entre la seva musica, Kraftwerk i Aviador Dro.

Originales como siempre, estos catalanes son mentes inquietas inmersos en su mundo particular, en este disco han querido hacer un homenaje en el centenario de su muerte, al matemático y científico Alan Turing, precursor de la inteligencia artificial, fieles a su electrónica básica han hecho un disco de 8 temas a modo de biografía de ciertos momentos de la cruel vida que tuvo el personaje de esta historia, con un estilo totalmente retro-techno, como si se tratase de una combinación entre su musica, Kraftwerk y Aviador Dro.

A Place to Bury Strangers - Worship (2012)

Irreverent foscor de guitarres distorsionades i màxima densitat, desconcertant tercer disc de la banda de Nova York, aquí tenim noise-rock, post-punk, dream-pop i shoegaze, omplen tota la seva música a base de capes de guitarres explosives plenes de mala llet , creant atmosferes que per moments releguen tots els altres instruments a l'abisme, és la primera vegada que s'encarreguen de la producció, la responsabilitat d'aquest so és només seva, és el que ells buscaven, es pot interpretar com un acte de protesta davant la situació actual, com a resposta al poc soroll que està fent aquesta societat aposentada i immobilista en la que estem vivint.

Irreverente oscuridad de guitarras distorsionadas y máxima densidad, desconcertante tercer disco de la banda de New York, aquí tenemos noise-rock, post-punk, dream-pop y shoegaze, llenan toda su música a base de capas de guitarras explosivas llenas de mala leche, creando atmósferas que por momentos relegan todos los demás instrumentos al abismo, es la primera vez que se encargan de la producción, la responsabilidad de este sonido es sólo suya, es lo que ellos buscaban, se puede interpretar como un acto de protesta ante la situación actual, como respuesta al poco ruido que está haciendo esta sociedad aposentada y inmovilista en la que estamos viviendo.

MF/MB/ - Folded (2010)

Quintet suec, amb una bona actitud a base d'indie-rock ballable, però no només això, quan van començar feien versions d'Arcade Fire, un bon punt de partida, però encara que amb el temps aquesta influència a quedat bastant enrere, la diversitat d'influències contemporànies és clara amb una varietat molt coherent, des del tema que us deixo molt LCD Soundsystem passant per el bo i millor de l'escena actual més en avantguarda.

Quinteto sueco, con una buena actitud a base de indie-rock bailable, pero no sólo eso, cuando empezaron hacían versiones de Arcade Fire, un buen punto de partida, pero aunque con el tiempo esta influencia a quedado bastante atrás, la diversidad de influencias contemporáneas es clara con una variedad muy coherente, desde el tema que os dejo muy LCD Soundsystem pasando por lo mejorcito de la escena actual más en vanguardia.

Los Punsetes - Una Montaña Es Una Montaña (2012)

Aquest tercer disc sí, un bon canvi, aquí la música també té el seu protagonisme, les guitarres a l'estil "Planetas" predominen en alguns temes, es nota que ara hi ha una producció treballada, "El Guincho" és el responsable, i la veu de Ariadna segueix sent l'essència del grup. Amb aquests canvis trobem un so més madur i coherent, que esperem sigui la tònica a seguir en els seus pròxims treballs.

Este tercer disco sí, un buen cambio, aquí la música también tiene su protagonismo, las guitarras al estilo "Planetas" predominan en algunos temas, se nota que ahora hay una producción trabajada, "El Guincho" es el responsable, y la voz de Ariadna sigue siendo la esencia del grupo. Con estos cambios encontramos un sonido más maduro y coherente, que esperamos sea la tónica a seguir en sus próximos trabajos.

a

Liars - WIXIW (2012)

Genials sempre genials, un altre exercici d'estil amb nota, banda inquieta que no para de canviar en cada disc, no és música per a tothom això sempre ha quedat clar en la seva proposta, en aquest disc juguen amb l'electrònica i escoltar la seva música demana una alta dosi d'atenció per apreciar tots els detalls de producció i escoltar tots aquests petits sons aconseguits a base d'una combinació entre instruments analògics i digitals, tot i que potser és el seu disc que s'acosta més al pop, continua sent un disc difícil, però que conté alguns temes molt més assequibles que altres vegades com és el cas del tema del vídeo que us deixo.

Geniales siempre geniales, otro ejercicio de estilo con nota, banda inquieta que no para de cambiar en cada disco, no es música para todo el mundo esto siempre ha quedado claro en su propuesta, en este disco juegan con la electrónica y escuchar su música pide una alta dosis de atención para apreciar todos los detalles de producción y escuchar todos estos pequeños sonidos conseguidos a base de una combinación entre instrumentos analogicos y digitales, aunque quizás es su disco que se acerca más al pop, sigue siendo un disco difícil, pero que contiene algunos temas mucho más asequibles que otras veces como es el caso del tema del video que os dejo.

Crocodiles - Endless flowers (2012)

Energia i més energia, però en aquest cas més positivista que en els seus anteriors treballs, i ara sí, ara l'han clavat, han consolidat la seva proposta, segueixen fidels als seus referents però ara ja amb el seu propi so, una correcta evolució del seu noise pop, del qual no s'obliden però que combinen perfectament amb el post punk i el shoegaze que trobarem a mesura que transcorren els deu temes del disc. Ja han deixat de ser una promesa per ocupar el lloc que els correspon dins d'aquest univers musical tan dispers.

Energía y más energía, pero en este caso más positivista que en sus anteriores trabajos, y ahora sí, ahora lo han clavado, han consolidado su propuesta, siguen fieles a sus referentes pero ahora ya con su propio sonido, una correcta evolución de su noise pop, del que no se olvidan pero que combinan perfectamente con el post punk y el shoegaze que encontraremos a medida que transcurren los diez temas del disco. Ya han dejado de ser una promesa para ocupar el lugar que les corresponde dentro de este universo musical tan disperso.

2:54 - 2:54 (2012)

Poca broma amb aquesta banda, guitarres distorsionades que evoquen misterioses melodies, veus encantadores que t'endinsen en l'ambient fosc i metòdic de la seva música i que abasten tot l'espectre musical, posada en escena magistral, pura genialitat, deu temes que et deixen amb ganes de més. Les germanes Thurlow donaran que parlar, sens dubte del millor de l'any.

Poca broma con esta banda, guitarras distorsionadas que evocan misteriosas melodías, voces encantadoras que te adentran en el ambiente oscuro y metódico de su música y que abarcan todo el espectro musical, puesta en escena magistral, pura genialidad, diez temas que te dejan con ganas de más. Las hermanas Thurlow darán que hablar, sin duda de lo mejorcito del año.

dEUS - Following Sea (2012)

Els mestres belgues han trigat menys d'un any a portar-nos un nou treball, i si del seu darrer disc "Keep you close" es podia deduir una apreciable descens d'inspiració, que no de qualitat, en aquest nou disc crec que han tornat a pujar el llistó a un gran nivell, aquí ens delecten amb una bona col·lecció de temes que ens mostren totes les seves bones maneres, per començar el disc ens trobem amb aquest tema que us deixo, una inquietant peça que ens mostra tot el que posteriorment ens trobarem, si, aquí no hi falta de res, misterioses sonoritats, plàcides melodies i la seva característica forma de cantar, un disc que els seus fans apreciaran ràpidament, i amb el qual els nous oients poden trobar uns nous companys que ja no podran oblidar mai.

Los maestros belgas han tardado menos de un año a traernos un nuevo trabajo, y si de su ultimo disco "Keep you close" se podía deducir una apreciable descenso de inspiración, que no de calidad, en este nuevo disco creo que han vuelto a subir el listón a un gran nivel, aquí nos deleitan con una buena colección de temas que nos muestran todas sus buenas maneras, para empezar el disco nos encontramos con este tema que os dejo, una inquietante pieza que nos muestra todo el que posteriormente nos encontraremos, si, aquí no falta de nada, misteriosas sonoridades, plácidas melodías y su característica forma de cantar, un disco que sus fans apreciarán rápidamente, y con el que los nuevos oyentes pueden encontrar unos nuevos compañeros que ya no podrán olvidar jamas.

Silversun Pickups - Neck of the woods (2012)

Si escoltes aquest video i trobes un mínim interès en la seva música, et convido a escoltar la resta de la seva discografia. És fàcil trobar les semblances amb els Smashing Pumpkins, però m'atreveixo a dir que aquesta banda són el que el senyor Corgan i els seus companys haguessin hagut de fer en el seu moment, crec que amb la seva intensitat, la densitat musical que desprenen i la veu menys trencada del seu vocalista, però més integrada, amb més cohesió, com si d'un instrument més es tractés, dóna una dimensió superior a la seva música. Accepto totes les crítiques que puguin venir dels seguidors dels SP, però està clara la qualitat d'aquesta banda si s'escolta sense prejudicis previs.

Si escuchas este video y encuentras un mínimo interés en su música, te invito a escuchar el resto de su discografía. Es fácil encontrar las semejanzas con los Smashing Pumpkins, pero me atrevo a decir que esta banda són lo que el señor Corgan y sus compañeros hubieran tenido que hacer en su momento, creo que con su intensidad, la densidad musical que desprenden y la voz menos rota de su vocalista, pero mas integrada, con más cohesión, como si de un instrumento más se tratara, da una dimensión superior a su música. Acepto todas las criticas que puedan venir de los seguidores de los SP, pero está clara la calidad de esta banda si se escucha sin prejuicios previos.

Lasers - Juno (2011)

Des de Barcelona, disc publicat a finals de l'any passat, banda amb actitud pop i estètica electro-espacial, aquí no hi ha guitarres, però tranquils, encara que l'ambient musical es desenvolupa a base de sintes, samplers i seqüenciadors, també hi ha instruments com el baix i la bateria que ens aportaran un so més orgànic, i tot això acompanyat per moments de veus shoegaze per acabar d'arrodonir un disc molt complet, on els temes aconsegueixen unes atmosferes molt coherents.

Desde Barcelona, ​​disco publicado a finales del año pasado, banda con actitud pop y estética electro-espacial, aquí no hay guitarras, pero tranquilos, aunque el ambiente musical se desarrolla a base de sintes, samplers y secuenciadores , también hay instrumentos como el bajo y la batería que nos aportarán un sonido más orgánico, y todo ello acompañado por momentos de voces shoegaze para acabar de redondear un disco muy completo, donde los temas consiguen unas atmósferas muy coherentes.

Citizens! - Here We Are (2012)

Sembla que s'està parlant molt d'aquesta banda, al seu darrera trobem tota la mateixa maquinària que ens va descobrir els exitosos Franz Ferdinand, i sí, també ens trobem la mateixa estètica, com si fossin una filial de l'última marca de moda del moment. Però bé si ens centrem en el que importa, podem dir que se'n surten prou bé, no inventen res, però amb un grapat de variades cançons de indie-pop ballables, amb una producció perfecta i amb un vocalista que fa gala d'una ambigua veu, aconsegueixen el seu objectiu d'estar en boca de tothom.

Parece que se está hablando mucho de esta banda, detras de ellos encontramos toda la misma maquinaria que nos descubrió a los exitosos Franz Ferdinand, y sí, también nos encontramos la misma estética, como si fueran una filial de la última marca de moda del momento. Pero bueno si nos centramos en lo que importa, podemos decir que la jugada les sale bastante bien, no inventan nada, pero con un puñado de variadas canciones de indie-pop bailables, con una producción perfecta y con un vocalista que hace gala de una ambigua voz, consiguen su objetivo de estar en boca de todos.

Soulsavers - The light the dead see (2012)

No dubto de la genialitat dels dos principals components dels Soulsavers, Ian Glover i Rich Machin, però fins ara no puc dir que la seva música m'hagi atret gaire, i no per que els seus diferents i reconeguts vocalistes convidats no tinguin veus amb suficient carisma i qualitat, però no els trobava el punt. He de reconèixer que soc seguidor dels Depeche Mode des dels inicis, però crec que ningú a hores d'ara dubte de la qualitat i carisma del Dave Gahan, que amb la seva veu de baríton, omple tota l'harmonia d'unes cançons que fa seves des del primer moment que se sent la seva veu, a més treballant unes cançons molt diferents a les que ens tenia acostumats amb els DM o en solitari, i amb les que també a col·laborat com a lletrista. En definitiva, una relaxada i bona posada en escena per a aquesta nova etapa, de la qual ja han anunciat que hi haurà un següent lliurament a principis de l'any que ve.

No dudo de la genialidad de los dos principales componentes de los Soulsavers, Ian Glover y Rich Machin, pero hasta ahora no puedo decir que su música me haya atraído mucho, y no por que sus diferentes y reconocidos vocalistas invitados no tengan voces con suficiente carisma y calidad, pero no los encontraba el punto. Debo reconocer que soy seguidor de los Depeche Mode desde los inicios, pero creo que nadie a estas alturas duda de la calidad y carisma del Dave Gahan, que con su voz de barítono, llena toda la armonía de unas canciones que hace suyas desde el primer momento que se siente su voz, además trabajando unas canciones muy diferentes a las que nos tenía acostumbrados con los DM o en solitario, y con las que también a colaborado como letrista. En definitiva, una relajada y buena puesta en escena para esta nueva etapa, de la que ya han anunciado que habrá una siguiente entrega a principios del año que viene.

Love of Lesbian - La Noche Eterna. Los Días No Vividos (2012)

I ara toca parlar d'ells, sí, ja s'ha dit de tot d'aquesta banda, ho sé, deplorades pels més autèntics i adorada per un ampli espectre de públic de l'indie patrio i no tan indie. Si estic fent aquesta suposada crítica és perquè tinc certa simpatia per la seva música, que no pel seu directe, però bé tranquils, no sóc cap fanàtic ni de bon tros, el que cal reconèixer és que han trobat la fórmula que tothom busca, deixeu l'enveja a part si podeu. Sí, tenen un so propi, la modesta veu de Santi Balmes dóna força joc i s'identifica clarament. Pel que fa al nou disc, crec que és el que es podia esperar a hores d'ara de la seva carrera, una mostra que o saben el que fan o almenys encerten de nou, moltes cançons, un guió amb lletres que sonen bastant serioses i bastant divertides , desconcertants o incoherents segons el tema, i la fórmula continua, posant frases estratègicament en el moment adequat. Són ells sens dubte, "eso es todo amigos".

Y ahora toca hablar de ellos, sí, ya se ha dicho de todo de esta banda, lo sé, deploradas por los más auténticos y adorada por un amplio espectro de público del indie patrio y no tan indie. Si estoy haciendo esta supuesta critica es porque tengo cierta simpatía por su música, que no por su directo, pero bueno tranquilos, no soy ningún fanático ni mucho menos, lo que hay que reconocer es que han encontrado la fórmula que todo el mundo busca, dejad la envidia aparte si podeis. Sí, tienen un sonido propio, la modesta voz de Santi Balmes da bastante juego y se identifica claramente. En cuanto al nuevo disco, creo que es lo que se podía esperar a estas alturas de su carrera, una muestra que o saben lo que hacen o al menos aciertan otra vez, muchas canciones, un guión con letras que suenan bastante serias y bastante divertidas, desconcertantes o incoherentes según el tema, y la fórmula continúa, poniendo frases estratégicamente en el momento adecuado. Son ellos sin duda, "eso es todo amigos".

Hallelujah The Hills - No one knows what happens next (2012)

El primer tema del disc "Get me in a room" ens farà pensar que estem davant una banda que podem incloure dins del corrent que va sorgir arran de l'èxit dels Arcade Fire, sobretot per l'acompanyament coral típic d'aquesta banda, però al llarg del disc trobem importants diferències, amb una notable influència folk equiparable al so dels Eels, això és apreciable sobretot per la manera de fer del seu cantant que ens recorda per moments a Mark Oliver, encara que podem rescatar fragments amb influències més pop, que ens farà més amena l'escolta de la resta del disc.

El primer tema del disco "Get me in a room" nos hará pensar que estamos ante una banda que podemos incluir dentro de la corriente que surgió a raíz del éxito de los Arcade Fire, sobre todo por el acompañamiento coral típico de esta banda, pero a lo largo del disco encontramos importantes diferencias, con una notable influencia folk equiparable al sonido de los Eels, esto es apreciable sobre todo por la manera de hacer de su cantante que nos recuerda por momentos a Mark Oliver, aunque podemos rescatar fragmentos con influencias mas pop, que nos hará más amena la escucha del resto del disco.

Get cape. Wear cape. Fly - Maps (2012)

Com si d'una versió paral·lela de Blur es tractés us deixo aquest vídeo, un disc irregular però ple de referències prou divertides com per atreure la meva atenció, no és el seu primer disc, aquest és el quart, i en ell es menja de tot, des els esmentats Blur fins als mateixos Flaming Lips passant pels Television Personalities, increïble combinació que pot despistar més d'un, però que al llarg de tot el disc té grans moments.

Como si de una versión paralela de Blur se tratara os dejo este video, un disco irregular pero lleno de referencias suficientemente divertidas como para atraer mi atención, no es su primer disco, este es el cuarto, y en él se come de todo, desde los mencionados Blur hasta los mismisimos Flaming Lips pasando por los Television Personalities, increible combinación que puede despistar a mas de uno, pero que a lo largo de todo el disco tiene grandes momentos.

Dunes - Noctiluca (2012)

Disc que no destaca especialment en un primer moment, però que amb una segona escolta es comença a trobar moments especials que poden recordar a la Siouxie més introspectiva, però amb un so més a l'estil del "indie" dels 90, aquesta banda de Los Angeles surt de les cendres del grup Mika Miko, una banda de punk estripat de la qual han renegat totalment en la seva nova aventura, on es nota una producció cuidada amb un estil fora dels nous corrents i que aporten una manera diferent de fer, en el context actual musical.

Disco que no destaca especialmente en un primer momento, pero que con una segunda escucha se empieza a encontrar momentos especiales que pueden recordar a la Siouxie más introspectiva, pero con un sonido más al estilo del "indie" de los 90, esta banda de los Angeles sale de las cenizas del grupo Mika Miko, una banda de punk desgarrado de la que han renegado totalmente en su nueva aventura, donde se nota una producción cuidada con un estilo fuera de las nuevas corrientes y que aportan una manera diferente de hacer en el contexto actual musical.

Dali's Car - InGladAloneness EP (2012)

L'any 1984 Peter Murphy i Mick Karn abandonen els seus projectes amb Bauhaus i Japan respectivament, en aquest moment formen Dali 's Car i treuen "The Waking Hour" un disc que en aquell moment no va tenir molt èxit, però que amb el temps es va convertir en tot un disc de culte. El juny de 2010 diagnostiquen un càncer a Mick Karn, i a l'agost d'aquest mateix any es torna a reunir amb el seu amic Murphy amb la intenció de crear un nou LP, però malauradament el 4 gener 2011 Karn ens deixa. El multiinstrumentista no pot veure realitzat el seu somni de completar un nou LP de Dali 's Car, però en Murphy juntament amb la família de Karn decideixen treure els 5 temes que tenien gravats en l'EP "InGladAloneness" inclosa una versió cantada de "Artemist" tema instrumental en el primer disc de la banda. Una llàstima la mort de Karn, doncs ens haguessin pogut deixar un grapat més de bones cançons.

En el año 1984 Peter Murphy y Mick Karn abandonan sus proyectos con Bauhaus y Japan respectivamente, en ese momento forman Dali 's Car y sacan "The Waking Hour" un único disco que en ese momento no tuvo mucho éxito, pero que con el tiempo se convirtio en todo un disco de culto. En junio de 2010 diagnostican un cáncer a Mick Karn, y en agosto de ese mismo año se vuelve a reunir con su amigo Murphy con la intención de crear un nuevo LP, pero desgraciadamente el 4 de enero de 2011 Karn nos deja . El multi-instrumentista no puede ver realizado su sueño de completar un nuevo LP de Dali 's Car, pero en Murphy junto con la familia de Karn deciden sacar los 5 temas que tenían grabados en el EP "InGladAloneness" incluida una versión cantada de "Artemist" tema instrumental en el primer disco de la banda. Una lastima la muerte de Karn, pues nos hubiesen podido dejar un puñado más de buenas canciones.

Deep Sea Arcade - Outlands (2012)

Des d'Austràlia, trobem un disc molt complet i melòdic, de psicodèlia pop al so Madchester amb Stones Roses com a clara referència és com es podría definir el seu so, la veu fa que tot flueixi d'una manera coherent i les guitarres sonen amb detall i intensitat adequada, la primera part del disc és notable, després es mostra irregular però mantenint un nivell molt correcte, trobo que és un molt bon punt de partida, haurem d'estar pendents d'aquesta banda, prometen.

Desde Australia, encontramos un disco muy completo y melódico, de psicodelia pop al sonido Madchester con Stones Roses como clara referencia es como se podría definir su sonido, la voz hace que todo fluya de una manera coherente y las guitarras suenan con detalle e intensidad adecuada, la primera parte del disco es notable, después se muestra irregular pero manteniendo un nivel muy correcto, creo que es un muy buen punto de partida, tendremos que estar pendientes de esta banda, prometen.

Beach House - Bloom (2012)

Dreampop amb majúscules, delicades melodies que semblen arribar cada vegada a més gent, amb aquest quart disc sembla que tothom s'ha posat d'acord en afalagar la grandiositat d'aquesta parella de músics, si amb l'anterior disc "Teen Dream" van arribar al zenit del seu so, en aquest nou disc no abaixen el cap i es manté el nivell a una bona alçada, no, no és perfecte, però aqui està el seu encant, la perfecció està sobrevalorada, ja des d'un primer moment ens enreden amb un embull de sons que ens atraparà per sempre més.

Dreampop con mayúsculas, delicadas melodías que parecen llegar cada vez a más gente, con este cuarto disco parece que todo el mundo se ha puesto de acuerdo en halagar la grandiosidad de esta pareja de músicos, si con el anterior disco "Teen Dream" llegaron al cenit de su sonido, en este nuevo disco no bajan la cabeza y se mantiene el nivel a una buena altura, no, no es perfecto, pero aquí está su encanto, la perfección está sobrevalorada, ya desde un primer momento nos enredan con una maraña de sonidos que nos atrapará para siempre.